Psicologo-Mollet

"La ciencia moderna aún no ha producido un medicamento tranquilizador tan eficaz como lo son unas pocas palabras bondadosas."
"Sólo la propia y personal experiencia hace al hombre sabio." 
"Recordar es el mejor modo de olvidar."  



TOTA LA INFO:  WWW.XAVIERCONESA.COM


Psicólogo Mollet - Psicòleg Mollet

Xavier Conesa Lapena
C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
www.psicologosmollet.com
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 
- 686 669 601
- 653811887

conesa@gmail.com

Xavier Conesa Lapena ,  psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l'Institut Superior d'Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d'Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L'Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d'Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l'any 1.999
L'any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d'aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.

Enllaços externs




Carme Serrat Bretcha
·         Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
·         Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
·         Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
·         Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
·         Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
·         Terapeuta Sexual i Familiar
·         Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
·         Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
.         Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
         Assessora Psicològica d’escoles bressol.
             Assessorament a pares






COM ES DIAGNOSTICA UNA DEPRESSIÓ GREU
Criteris per diagnosticar una depressió major o malencònica (DSM-IV):

A. Com a mínim, cinc dels símptomes següents han estat presents durant Un pe-ríode de dues setmanes seguides, sempre amb la presència d'un dels dos primers, representant un canvi de la conducta prèvia:
1. Humor deprimit la major part del dia.2. Disminució notable de l'interès o el plaer en quasi totes les activitats i quasi cada dia.3. Pèrdua/guany significatiu de pes.4. Insomni/hipersòmnia.5. Agitació/inhibició psicomotriu.6. Cansament (pèrdua d'energia).7. Sentiments d'inutilitat o de culpabilitat.8. Dificultat de concentració (indecisió).9. Pensaments recurrents de mort, ideació suïcida.10. Temptatives suïcides.
B. Els símptomes provoquen malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o d'altres àmbits importants de l'activitat de l'individu.
C. Els símptomes no són deguts als efectes fisiològics d'una substància o una malaltia mèdica.
D. Els símptomes no s'expliquen millor per la presència d'un dol, persisteixen durant més de dos mesos o es caracteritzen per una incapacitat funcional acusada, preocupacions mòrbides d'inutilitat, d'ideació suïcida, símptomes psicòtics o alentiment psicomotor.
Tots els pacients deprimits han de ser informats sobre el risc de suïcidi a través de preguntes directes sobre pensaments o impulsos suïcides i la història personal de temptatives de suïcidi.
Aquesta actitud per part del metge i la informació que el pensament suïcida és un símptoma molt comú de la depressió, contribueixen a tranquil·litzar al pacient. La taula 7 conté els factors de risc associats al suïcidi consumat.
La taula 8 presenta, ordenats segons la seva importància descendent, els elements de potencialitat suïcida.
Si el risc de suïcidi és important (plans concrets, o factors de risc significatius) s'ha de consultar immediatament a l'especialista.





LA DEPRESSIÓ MENOR: Distimia (depressió neuròtica)

Criteris per al diagnòstic de distimia (DSM-IV):

A. Estat d'ànim deprimit (o irritable en nens i adolescents), comunicat pel subjecte o observat pels altres, que es presenta la major part del temps i que dura la major part del dia durant dos anys com a mínim (un any per nens i adolescents).
B. Durant els períodes depressius hi son presents com a mínim dos dels símptomes següents:
1. Poca gana o voracitat.2. Insomni o hipersòmnia.3. Pèrdua d'energia o fatiga.4. Certa disminució de l'autoestima.5. Manca de concentració o dificultat per prendre decisions.6. Sentiments de desesperança.
C. En el període de dos anys en el qual es dóna l'alteració (un any en Nens i adolescents) hi ha un temps asimptomàtic de dos mesos seguits.
D. No hi ha proves d'existència d'un episodi depressiu major inequívoc durant els dos primers anys de l'alteració. (un any per a nens i adolescents).
E. No hi ha hagut mai un episodi maníac o un episodi hipomaníac inequívoc.
F. El trastorn no està superposat a un trastorn psicòtic crònic, com Una esquizofrènia o un trastorn delirant.
G. No es pot demostrar l'existència d'una causa orgànica que hagi iniciat i mantingut l'alteració.
H. Els símptomes repercuteixen deteriorant l'activitat social, laboral o altres àrees de l'interès per al pacient.
La distimia té una simptomatología molt més polimorfa que la depressió major, el pacient cerca ajut, protecció, no pateix el mateix enfonsament que un pacient amb depressió major. Sol anar associat amb una personalitat neuròtica de base que manté un equilibri però que quan es trenca per qualsevol esdeveniment vital, frustració o pèrdua dóna lloc a la distímia.




ESTRÈS, DEPRESSIÓ I EXERCICI FÍSIC
L'estrès. De manera general, els estudis indiquen que l'exercici ajuda l'individu a afrontar millor l'estrès, gràcies a una adequada predisposició biològica que ajudaria a afrontar-ne els resultats psicològics i psicosocials. El terme utilitzat en la literatura anglosaxona per descriure aquest efecte és el que assenyala que l'exercici actua com un amortidor (buffer) de l'estrès.

La depressió. Durant els vuitanta es realitzaren investigacions que avalaven la utilitat de l'exercici com element terapèutic en el tractament de depressions lleus o moderades, però encara no és molt clara la seva eficàcia en el cas del tractament de la depressió major o, en general, en la prevenció de trastorns depressius (Biddle i Mutrie, 1991).

També l'estudi de les sensacions de benestar produïdes per l'exercici és un altre aspecte en què el psicòleg pot fer importants aportacions, ja que constitueix una avaluació de l'experiència subjectiva de l'individu.

Per últim, la relació entre el manteniment d'estils de vida actius i el seu efecte beneficiós com a possible potenciador de la realització d'altres conductes saludables (com no fumar) constitueix una altra àrea d'estudi en la que es precisa d'una tasca d'anàlisi conductual, donat que els resultats al respecte no són encara massa clars (Blair, Jacobs i Powell, 1985).

Beneficis psicològics de l'exercici físic:
AUGMENTA el benestar psicològic, autocontrol, autoeficàcia, satisfacció sexual, imatge corporal Positiva, estabilitat emocional, funcionament intel·lectual. 
DISMINUEIX l'ansietat, depressió, reacció a l'estrès, fòbies, patró de conducta tipus A, conductes psicòtiques i no saludables.



INFORMACIÓ NECESSÀRIA PEL PACIENT DEPRESSIU
La depressió és una malaltia, no un defecte de personalitat o una debilitat.
La millora és la norma, no l'excepció.

Els tractaments són efectius, hi ha moltes opcions de tractament, i és possible establir un tractament efectiu per a gairebé tots els pacients.

L'objectiu del tractament és una remissió total dels símptomes, no només trobar-se millor, sinó millorar i mantenir-se sa.

El risc de recurrència és significatiu: 50% després d'un episodi, 70% després de dos episodis i 90% després del tercer episodi. Tant el pacient com la família han de vigilar l'aparició de símptomes de recurrència i buscar tractament al més aviat possible si la depressió reapareix.

http://psicologomollet.mforos.com/2097277-psicologo-mollet/

El tractament de la depressió major consta de tres fases:

Tractament intens: dura de sis a dotze setmanes i està orientat cap a la remissió dels símptomes, una resposta terapèutica parcial indica un pronòstic més pobre.
Tractament de seguiment: dura de quatre a nou setmanes i té com a objectiu la prevenció de recaigudes. Durant aquesta fase s'ha de mantenir la medicació en les mateixes dosis. Per a alguns pacients
concrets la psicoteràpia pot resultar positiva en la fase de seguiment.
Tractament de manteniment: està destinat a evitar recaigudes en pacients amb anteriors episodis de depressió. El manteniment de la medicació és l'única via de prevenció d'aquests nous episodis. La psicoteràpia pot retardar l'aparició de l'episodi següent.

Tractament intens:

L'objectiu del tractament intens és actuar en la fase aguda de la depressió i obtenir la remissió de símptomes. El tractament de la depressió dins del marc de l'atenció primària consisteix en:

- Medicació.
- Psicoteràpia.
- Tractament combinat de medicació i psicoteràpia.
- Criteris orientatius sobre l'intensitat de la depressió:

Depressió major: el pacient té gairebé tots els símptomes de depressió i aquesta li impedeix quasi sempre realitzar les seves activitats diàries.
Depressió moderada: el pacient manifesta molts dels símptomes de la depressió i sovint li impedeixen realitzar les seves obligacions.
Depressió lleu: el pacient presenta algun símptoma de depressió i quan ha de complir amb les seves obligacions necessita fer un esforç suplementari.





QUAN APAREIX LA DEPRESSIÓ

En atenció primària, entre el 6% i 8 % dels pacients pateixen trastorns depressius majors, i el risc de depressió és clarament més alt a les dones.

L'entrevista clínica en condicions de tranquil·litat i confiança es l'eina fonamental per la sospita inicial dels trastorns depressius en els que freqüentment la tristesa és el símptoma inicial, a més a més, d'una altra simptomatologia molt comú en atenció primària. La valoració d'altres factors de rics serà fonamental per detectar al pacient amb problemes depressius majors.




Simptomatologia més freqüent de pacients depressius afectivitat:

-Tristesa / · Indiferència, apatia / · Irritabilitat, anhedonisme Pensament-cognició:
-Curs de pensament lent
-Contingut pobre, monotemàtic i amb caràcter negatiu
-Idees de culpa, ruïna, hipocondria
-Pèrdua de l'autoestima
-Valoració negativa de totes les vivències
-Dèficit de concentració, d'atenció i de memòria recent
-Idees de suïcidi Conducta:
-Generalment inhibició psicomotriu, de vegades agitació en les formes greus / · Abandonament personal / · Plors habituals
-Intents de suïcidi Ritmes biològics:
-Inici a la primavera o a la tardor
-Empitjorament al matí i millora al vespre
-Insomni terminal o desvetllament precoç Trastorns somàtics:
-Anorexia, pèrdua de pes / · Astènia
-Insomni, rarament hipersòmnia / · Àlgies, cefalea /
-Disfuncions sexuals / · Sequetat de boca, restrenyiment
-Vertigen Factors de rics de depressió major:
-Sexe femení (2:1), especialment durant el postpart
-Edat inferior als 40 anys
-Episodis anteriors de depressió (tasa de recurrència del 50-80%).
-Antecedents familiars de episodis depressius en parents de primer grau
-Antecedents personals o familiars de temptativa de suïcidi(s)
-Estat civil separat/vidu/solter
-Absència de treball fora de casa
-Malalties generals concomitants
-Coincidència amb toxicomanies
-Esdeveniments estresants recents en la vida del pacient, combinats
amb la falta de suport social





METODO CONESA-SERRAT PARA EL TRATAMIENTO DE LA DEPRESION
UNIR AL TRATAMIENTO ADECUADO EL ESFUERZO PERSONAL: 


La complejidad del trastorno depresivo requiere de un abordaje multifactorial.
Generalmente requerirá de una psicoterapia y del antidepresivo adecuado.
A todo ello habrá que añadir unos cambios de vida.
No existe por tanto la pastilla para la depresión. Ni el tipo de psicoterapia perfecta para esa depresión, ni unos cambios vitales frutos de la propia voluntad. Si la depresión se pudiera resolver con propósitos personales o con poner voluntad, nadie padecería depresión... porque nadie quiere sufrir.
La combinación de estos tres aspectos van a garantizar la resolución de este trastorno.
Hay una influencia externa que posibilita la depresión, hay en ocasiones una base o predisposición genética y hay sobretodo un yo interno. Esta instancia intermedia, la estrictamente psíquica, modificada adecuadamente, neutralizará el factor exógeno y el factor endógeno.



FORMULAS PARA PREVENIR LA DEPRESIÓN

1) Potenciar la vida social. Es de gran ayuda disponer de dos o tres amigos con quien mantener conversaciones sobre sentimientos y emociones.

2) Pasear y estar al aire libre. Deleitarse con la luminosidad del dia.

3) Saber mantenerse ocupado. No abandonar las motivaciones y las actividades que siempre nos han interesado.

4) Respetar el horario de dormir. Acostumbrar a nuestro cerebro a las mismas horas de sueño. Ir a dormir y despertarnos siempre a la misma hora.


CONSEJOS UTILES

Coja la carretera. U otro camino no importa, pero salga de donde esta y muévase. Si hace ejercicio las probabilidades de que se libre de la depresión en 3 a 5 semanas son de buenas a excelentes.
Lose estudios son inequívocos al respeto. Cuando menos activo sea mas deprimido se sentirá. Mas de una docena de estudios demuestran que la mayoría de las personas intensamente deprimidas que comenzaron a practicar ejercicio mejoraron tanto como las que iniciaron una psicoterapia clásica. El ejercicio que se recomienda es una hora diaria de caminata rápida.

Levantase para contemplar el amanecer. Algunos estudios muestra que aproximadamente el 60% de las personas deprimidas que se priva del sueño de una noche con siguen burlar sus síntomas. Si utiliza la privación de sueño durante de mas de 1 o 2 noches por semana, los efectos estimulantes de esta medida disminuirán significativamente.

Cultive la amistad. La capacidad de desarbolar y mantener relaciones intimas y gratificantes con otras personas es la habilidad de supervivencia de los noventas. Estas relaciones son vitales para la salud. Comprenda que ser requiere tiempo y esfuerzo para establecer relaciones especiales. Haga todo lo posible por desarrollar las habilidades necesarias para establecer buenas relaciones con los demás. Esto incluye aprender técnicas de comunicación, mejorar la autoestima y tomarse tiempo para estar con la gente.

Sepa que acción equivale a poder. Hablar de los miedos y de la ira reprimidos puede resultar útil pero en general no basta para combatir la depresión. Sin embargo, emprender una acción positiva genera energía, lo cual conduce a una sensación de poder y control. Se sugiere acciones rituales (por ejemplo, quemar una lista de preocupaciones) y acciones reales (por ejemplo, volverse organizado o dormir lo suficiente, como modos de convertir los sentimientos molestos en acción positiva.

Mande paseo a su critico interno. ¿Tiene una vocecita interior que insiste en que nada de lo que hace esta bien? ¿Qué nunca conseguirá lo que quiere?

Mas que intentar que desaparezca;algo que nunca ocurre-, cambie su respuesta a esa voz. En lugar de creer lo que le dice, repódale: <<muy bien, entiendo que existe esa voz critica, pero no tengo por que escucharla>>.
Las personas con autoestima elevada también tienen esa voz critica, pero saben no hacerle caso o, al menos, responderle como si lo que diese no fuese cierto.




No se tome las cosas tan a pecho. <<Porque no te devuelvo la llamada telefónica, llegas a la conclusión de que estoy enfadado contigo. Eso es personalizar. >>
El problema con la personalización es que no es un modo objetivo de analizar las cosas. <<Llegas precipitadamente a la primera conclusión verosímil, pero ¿es esa la explicación verdadera?>>
Una estrategia clave para deshacerse de esta clase de pensamientos negativos e incorrectos es generar múltiples explicaciones para los acontecimientos importantes. Considere una variedad de posibilidades y espere haber los hechos. Eso, al menos, le permitirá afrontar la realidad.

Evite el pensamiento todo o nada. ¿Obtiene un 6 en un examen y lo considera un fracaso? ¿Lo excluyeron de una promoción en el trabajo y se siente un perdedor? Si es así, usted tiende haber las cosas en blanco y negro, con poco o nada de grises en franja intermedia. Pocas cosas en la vida son tan extremas.
Las personas deprimidas tienden a tener una baja tolerancia a la frustración. Quieren respuestas inmediatas y claridad inmediata. Por lo general, han aprendido a ser así. Y esta es la razón por la cual se deprimen, porque las elecciones de la vida raras veces son claras y con mucha frecuencia resultan ambiguas.
Una estrategia clave para evitar la depresión es aprender a reconocer incertidumbres de la vida y a vivir con ellas.



 TRASTORNOS ALIMENTICIOS

Los trastornos de la alimentación (DCA) incluyen la anorexia, la bulimia nerviosa, trastornos alimentarios no especificados (síndromes parciales) y los trastornos alimentarios no controlados (Binge Eating Disorder).
La última categoría, recientemente describió en el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales de la Asociación Psiquiátrica Americana (DSM IV), se presenta un panorama aún por definir.
Según GB Cassano: "Si bien es cierto que los cambios en la conducta alimentaria están presentes en muchas enfermedades mentales y no es menos cierto que, cuando están presentes en su expresión clínica completa, los trastornos de la alimentación son patológicos son tan peculiares y constantes para imponer su identificación precisa y el reconocimiento como entidades autónomas nosográfico "(1992).
La nosología recientemente, en particular el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales de la Asociación Psiquiátrica, cuarta edición americana, en el capítulo de los trastornos alimentarios como la anorexia nerviosa y la bulimia nerviosa, los trastornos alimenticios más comunes y trastornos defl'Alimentazione NAS (menos específica o menos típico). En el apéndice, para las nuevas categorías en el estudio, en su lugar se inserta el trastorno por atracón (compulsivo).
Entre todos estos trastornos los más comunes y por lo tanto más estudiados son la Anorexia y la Bulimia.
Las estadísticas ISTAT (2000) informó que de una población de 4.600.000 mujeres italianas jóvenes de entre 12 y 25 años, se estima que 138.000 a 230.000 casos de anorexia y bulimia (R. De drave et al., Dossier Salud No. 62 Año IX).


La primera manifestación de la anorexia es un promedio de 17 años. Los expertos de la STS-DCA han identificado dos picos con respecto a la frecuencia de la edad de inicio, una alrededor de la edad de 14, el otro a 18. Son más raros prepuberal anorexia, antes de que ocurran los cambios característicos somáticos de la pubertad y premenarcali. La bulimia es un síndrome que acaba de definir, por lo tanto, los datos epidemiológicos son menores.
Los trastornos de la alimentación (DCA) prevalecen sobre todo en los países industrializados occidentales, donde la delgadez es un valor de Ia socialmente importante y deseable "son las víctimas, el 45% de las niñas de edades comprendidas entre 15 y 3 de los 5 años.
El modelo anterior se da a conocer a través de mensajes culturales transmitidos de revistas, las películas, la televisión y los comerciales que conducen de nuevo el respeto y la bondad de una persona a la "forma perfecta". Las adolescentes recurren a los estereotipos de las mujeres occidentales que propone el mundo de la moda, en la búsqueda constante de la aprobación de los demás.
En la sociedad actual, la figura femenina está sometida a las demandas a menudo contradictorias y contradictorias que requieren para ser una esposa y madre cariñosa, mujer, cuidado y al mismo tiempo le pidió que competir intelectualmente y profesionalmente con los hombres.
Excesiva preocupación por las formas físicas, el control del acto de comer, la idea de la comida, puede convertirse fácilmente en comportamientos obsesivos que pueden ocultar una patología más profunda: esto afecta principalmente a las mujeres jóvenes, mientras lucha contra su propio cuerpo, luchando desesperadamente En realidad, incluso en contra de la sensación de no estar a vivir sus vidas de manera independiente.
Ser pobre, mantener su peso para estas personas significa corresponder al ideal de delgadez promocionado por la moda (identidad estandarizada) y juntos negar las características femeninas (es decir, acogedor, receptivo) del cuerpo, después de escuchar tan sólo el cumplimiento de los requisitos de vigencia y efecto, que tan a menudo requieren la mujer de hoy.
Los trastornos de la alimentación también afectan el mundo masculino, aunque una minoría (5%), destacando la evolución de un contexto cultural que reduce cada vez más las diferencias entre los papeles masculino y femenino.
El mundo femenino es más susceptible a estas enfermedades, porque con mayor frecuencia se somete a dietas, que aumentan la probabilidad de desarrollar trastornos de la alimentación.
La relación con la comida es importante en la formación de la identidad de hombres y mujeres post-modernos, ya que se refiere tanto a la auto-percepción de que todos 'interacción con el mundo. La aprobación de los demás se basa en el aspecto físico y la delgadez.
A 'la apariencia física es más importante que cualquier otra cosa y que se basa en la autoevaluación por el propio paciente.
La anorexia nerviosa, a pesar del interés que ha tenido en los últimos siglos (véase, por ejemplo. Ayunos de muchos santos), sigue siendo hoy en día, en algunos aspectos, una interpretación enigma. Afecta principalmente a las mujeres, con una relación entre hombres y mujeres que van de 1: 10 a 1: 20 ", que es la relación sexual más desequilibrada entre todos los trastornos psiquiátricos (Wan Deth, 1999).


Lo 'una enfermedad que afecta a la vida de la mente y el cuerpo, en niños y adultos y, por lo tanto, es difícil de descripción mediante el lenguaje de médico y psiquiátrico, según se ha definido como un enigma (Bruch, 1977).
Anorexia El término deriva del prefijo negativo "a" y de la palabra griega "Orego", que significa deseo: el significado literal enfatiza tanto la falta de deseo en lugar de una disposición a la negativa de los alimentos. En los anoréxicos no es la actitud de rechazo de los alimentos que no implica, sin embargo, la falta de apetito, sino que se vincula a la fuerte temor a aumentar de peso y la necesidad de controlar el poder.
"No comer medios de purificación de la culpa por el odio que rezuma de la relación con la madre de la que es tremendamente empleados" (Bruno Walter, 1983).
Una gran cantidad de información que recibimos de época medieval anorexia, aunque la mayoría de los expertos están cuestionando la posibilidad de dosificar los casos actuales de frank anorexia nerviosa a las estrictas prácticas de ayuno en un contexto cultural impregnado de misticismo que fue la Edad Media.
La primera descripción de un caso con características clínicas de la anorexia nervosa estructura actual data del siglo XVI, por Simone ectocérvix, el filósofo napolitano, que hace referencia a una joven que fue reducida en condiciones de extrema delgadez de ayuno espontánea.
La primera descripción clínica en lugar de la oficial de Inglés médico Richard Morton en 1689, publicó su tratado "Phthisiologia: o Consumo de oro Tratado", que reportó un síndrome de desgaste de origen nervioso, caracterizada por la pérdida del apetito a nivel mundial, sin fiebre ni tos, ni dificultad para respirar, acompañada de la amenorrea, estreñimiento, pérdida de peso extrema, la actividad incesante de la paciente y un rechazo real de cualquier cura. Morton supone que la causa de la enfermedad se encuentran en el sistema nervioso central (es decir, la mente), diciendo que estaba todo comenzó "para una multitud de preocupaciones y pasiones de la mente" (1689).
En la segunda mitad de los médicos del siglo XIX Charles Lasegue en Francia (1873) y William Gull en Gran Bretaña (1874), publicó algunos trabajos sobre casos de ayuno voluntario, hoy reconocida como la anorexia.
Gull en 1868 en mujeres jóvenes describió una enfermedad caracterizada por adelgazamiento, amenorrea, hiperactividad, y acuñó el término "anorexia nerviosa". Se supuso que la falta de apetito puede ser atribuido a un estado mórbido de la mente, lo que sugiere para la curación de la separación de la familia.
En 1873 en París Lasègue llamado "Anorexie hystérique" privación voluntaria de alimentos por las pacientes.


Escribió que los enfermos afirmaron que nunca se había sentido mejor, ni mostró voluntad de sanar, y también hizo hincapié en las relaciones patológicas con la familia, al darse cuenta, pues, dos aspectos fundamentales de la enfermedad.
En 1883, gracias a Huckard, vemos el término "anorexia nerviosa", siendo preferentemente adoptada por los autores de la Escuela Latina (anorexia nerviosa es más bien el término utilizado actualmente por el mundo anglosajón).
Tras la publicación de Simmonds, y hasta los años treinta, todos los casos fueron diagnosticados como anorexia psicógena caquexia insuficiencia pituitaria debido a la función pituitaria, con el resultado de que cualquier caso de desnutrición se redujo a un trastorno endocrino pocos.
En los últimos años se ha puesto de relieve el aspecto psicológico del problema de la anorexia-bulimia, lo que confirma el origen psicógeno del trastorno. Varios autores informan un síndrome genuino, consistente en el "temor a aumentar de peso", relacionado con alteraciones de fondo existente.

La bulimia, que etimológicamente significa "hambre de buey" (del griego bous = buey + limos = hambre), rara vez se menciona, en primer lugar de los setenta, en las revistas médicas.
Retención hasta el final del siglo pasado y principios del siglo XX un componente de la imagen Anorexia clínica, Bulimia hoy ha sido reconocida en el DSM, como una entidad en sí misma.
En 1979 el Profesor Gerald Russell sostenía que la bulimia era una variable clínica de la anorexia nerviosa, luego fue vinculada a la obesidad, hasta que fue descrito como el síndrome autónoma (DSM / tercera edición, 1980).
La bulimia se hizo más conocido por la difusión de datos que documentan el aumento del fenómeno de la sobrealimentación y el vaciamiento voluntario del estómago en el University College de América (Gordon, 1991).
Hasta la fecha, un pequeño porcentaje de las personas con bulimia requiere ayuda profesional debido a los fuertes sentimientos de culpa y vergüenza que acompañan a largos períodos de alimentación inadecuada. Este aspecto hace que sea difícil para la investigación sobre la incidencia de la bulimia.

CRITERIOS DE DIAGNÓSTICO CLÍNICO Y FORMAS BÁSICAS

Los TCA (Trastornos de la alimentación) se clasifican como enfermedad mental y caen dentro de la jurisdicción de la psicopatología, la psiquiatría y la psicoterapia. Sin embargo, entre los enfermos mentales, son tal vez los que tienen múltiples intersecciones con otras áreas de la medicina, y que requieren de más, sobre todo, en algún momento, las intervenciones coordinadas de diferentes especialistas.
La coexistencia en un mismo paciente de los cambios físicos y los trastornos mentales, independientemente de su etiopatogenia motivo, por lo tanto, la cooperación enfoque multidisciplinario para un correcto diagnóstico y un enfoque terapéutico adecuado.
La categoría de trastornos de la alimentación incluye a los pacientes que son muy diferentes entre sí.
La anorexia nerviosa y bulimia nerviosa son los dos principales trastornos de la alimentación, y sus definiciones se han modificado varias veces en los últimos veinte años (DSM-III, el DSM-III-R, DSM-IV).
A éstos hay que añadir los síndromes parciales (DSM-IV-TCA no especificados) y el trastorno por atracón (trastorno por atracón) (DSM-IV App.13).
La obesidad, incluida en la Clasificación Internacional de Enfermedades (CIE), no aparece en el DSM-IV, ya que no es riconoscAita predominantemente naturaleza psicógena de esta condición patológica.


1. Anorexia Nerviosa
La anorexia nerviosa se ​​enmarca en el DSM-IV, en el apartado de trastornos de la alimentación. La Tabla a continuación muestra los criterios de diagnóstico que permiten la clasificación (Tabla 1).
Tabla 1 Criterios diagnósticos para la anorexia nerviosa F 50.0 (307.1)
A. Rechazo a mantener el peso corporal igual o por encima del valor mínimo normal considerando la edad y la altura (por ejemplo, pérdida de peso que lleva a mantener un peso corporal por debajo de 85% en comparación con lo que se espera, o la imposibilidad de alcanzar el peso esperado durante el período de crecimiento en altura, con el resultado de que un peso se mantiene por debajo del 85% en comparación con lo que se espera).
B. Miedo intenso a ganar peso oa convertirse en obeso, incluso estando por debajo.
C. Alteración de la forma en que el sujeto experimenta el peso o la forma del cuerpo, la influencia indebida del peso corporal o la figura de los niveles de autoestima, o la negación de la gravedad de la condición actual de la insuficiencia ponderal.
D. En las mujeres después de la menarquia, amenorrea, es decir, la ausencia de al menos 3 ciclos menstruales consecutivos. (Una mujer se considera amenorrea si sus períodos sólo se producen después de la administración de hormonas, por ejemplo. Estrógeno).
Especifique el subtipo:
Con Restricciones: Durante el episodio de anorexia nerviosa, la persona no ha participado regularmente atracones o purgas (autoinducción del vómito por ejemplo, mal uso de laxantes, diuréticos o enemas).
Con atracón / purga: Durante el episodio de anorexia nerviosa, la persona tiene exceso regularmente comer o purgas (autoinducción del vómito por ejemplo, mal uso de laxantes, diuréticos o enemas).
(Tomado del DSM-IV, el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales, ADE, Derecho de Autor American Psychiatric Association, Washington, 1994. Edición italiana Masson, Milano 1995 p.597).
H DSM-III-R ya había propuesto para la anorexia nerviosa algunas innovaciones en comparación con DSMAII: amenorrea añadido para pacientes de sexo femenino (nota l), reconocieron que el cuadro completo de la anorexia también puede ocurrir en personas con pérdida peso menos de 25% del peso original (para el DSM-111 la pérdida de peso del cuerpo debe ser de al menos 25%); omite, por último, el criterio "ausencia de enfermedades somáticas" A juzgar superflua. Por otra parte, tanto el DSM-III-R que los criterios DSM-IV adoptar más amplio y elástico, por ejemplo, en la falta de límites de edad y menos rígidos en la evaluación de la pérdida de peso.
2. Bulimia Nerviosa.
La bulimia nerviosa se ​​enmarca en el DSM-IV, en el apartado de trastornos de la alimentación.
La Tabla siguiente muestra los criterios de diagnóstico que permiten la clasificación (Tabla 2).
Tabla 2 Criterios diagnósticos para la bulimia nerviosa 50.2 F (307.51)
A. Ingesta compulsiva recurrente. Un atracón se caracteriza por las dos condiciones siguientes:
1) comer en un período de tiempo (por ejemplo, un periodo de dos horas), una cantidad significativamente mayor de alimentos de lo que mucha gente comer al mismo tiempo y en las mismas circunstancias definidas;
2) sensación de pérdida de control durante el episodio (por ejemplo, sensación de no poder parar de comer o controlar qué o cuánto se está comiendo).
B. Conductas compensatorias inapropiadas recurrentes para evitar el aumento de peso, tales como vómitos autoinducidos, abuso de laxantes, diuréticos, enemas u otros fármacos, ayuno o ejercicio excesivo.





C. Los atracones y las conductas compensatorias inapropiadas tienen lugar, como promedio, al menos dos veces a la semana durante tres meses.
D. Los niveles de autoestima está exageradamente influida por el peso y la silueta corporal.
E. La alteración no aparece exclusivamente en el transcurso de la anorexia nerviosa.
Especifique el subtipo:
Con Pipelines Eliminación: Durante el actual episodio de bulimia nerviosa, la persona tiene regularmente el vómito autoinducido o uso indebido de laxantes, diuréticos o enemas.
Sin purga, episodio, actualmente el sujeto ha usado regularmente las conductas compensatorias inapropiadas, como el ayuno o el ejercicio excesivo, pero no dedica regularmente al vómito autoinducido o uso inadecuado de laxantes, diuréticos o enemas.
(Tomado del DSM-IV, el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales, ed. 4 Derecho de Autor de la Asociación Americana de Psiquiatría, Washington, 1994. Edición italiana Masson, Milán 1995, p. 602).
Los síntomas bulímicos son sistematizado por primera vez en una categoría diagnóstica oficial en el DSM-III (1980), incluso si el nosographyc "bautismo" se atribuye a Russell que, en primer lugar, en 1979, dio la bulimia el valor de entidad clínica autónoma.
Russell describe la bulimia como "una variante inquietante de la anorexia", señalando que del 30% al 50% de los sujetos anoréxica va al encuentro de la aparición de los síntomas bulímicos en el curso de la enfermedad. Por otro lado, no debemos olvidar que los síntomas de cerca anoréxicas, como el ayuno, la actividad física y control del peso, encajan en el perfil clínico de la bulimia nerviosa.
El DSM-III-R (1987) establece los criterios propuestos por el DSM-III, pero sustituido por la palabra de Bulimia Bulimia Nerviosa, marca la frecuencia de atracones por semana necesarias para validar el diagnóstico (promedio mínimo de 2 episodios a la semana durante al menos 3 meses), resalte y sistematizar las conductas compensatorias de la eliminación de los alimentos, introduce un nuevo elemento para hacer el diagnóstico, y que es la experiencia de la preocupación mórbida con respecto a la forma y el peso.
Y es precisamente este síntoma, un miedo morboso a engordar ", para compartir con anorexia nerviosa.
En la Fig. 1 muestra los síntomas necesarios para el diagnóstico de anorexia nerviosa y bulimia nerviosa.
Un síntoma compartido.
Anorexia Nerviosa
- Morbid temor a aumentar de peso
- La pérdida de peso
- Amenorrea
La bulimia nerviosa
- Morbid temor a aumentar de peso
- Comer en exceso compulsivamente
- Comportamiento de la indemnización
Figura 1 (Tomado de Cuzzolaro M., 1994, p. 14).
Hay tres características esenciales para el diagnóstico de la anorexia nerviosa:
- El miedo fóbico a engordar, pérdida de peso y amenorrea.


Para la bulimia nerviosa son necesarios los tres síntomas siguientes para la clínica diagnóstico:
- Morbid temor a aumentar de peso, la compulsión por la comida (el "atracón" de la literatura de habla inglesa) y la implementación de las prácticas de "compensación" para eliminar la comida (vómitos autoinducidos, abuso de laxantes, dieta estricta, el ayuno, en A veces, el ejercicio vigoroso).
Como se puede ver, el miedo morboso a engordar ("Peso-fobia"), es un síntoma común, que es compartida por los dos síndromes.
3. Trastornos de la alimentación no especificados en otra.
En el DSM-IV se describen por primera vez los llamados síndromes parciales, que entran en el grupo de los trastornos de la 'Power no especificado.
Los criterios diagnósticos del DSM-IV se muestran en la Tabla 3.
Tabla 3 F 50.9 Criterios diagnósticos de trastornos de la alimentación no lo contrario Specificafi (307.50).
Los "Trastornos no especificados de energía" categoría incluye los trastornos que no cumplen los criterios de "Anorexia, Bulimia y BED. Algunos ejemplos son:
A. Para las mujeres, todos los criterios de la anorexia nerviosa en la presencia de un ciclo menstrual regular.
B. Todos los criterios de la anorexia nerviosa se ​​cumplen y, a pesar de la pérdida de peso significativa, el peso actual está dentro de los límites normales.
C. Todos los elementos de la bulimia nerviosa se ​​cumplen excepto que el atracones y comportamientos compensatorios inapropiados tienen una frecuencia de menos de 2 episodios por semana durante 3 meses.
D. Una persona de peso normal que se dedica a conductas compensatorias inapropiadas regular después de comer pequeñas cantidades de alimentos (por ejemplo, la inducción del vómito después de comer dos galletas).
E. Los sujetos repetidamente mastica y escupe, no tragan grandes cantidades de alimentos.
F. El trastorno por atracón, episògi recurrentes de atracones en ausencia de conductas compensatorias inapropiadas regulares propios de la bulimia nerviosa.
(Tomado del DSM-IV, el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales, ed. 4 Derechos de autor estadounidense Asociación Americana PsychiaVic, Washington, 1994. Edición italiana Masson, Milán, 1995, p 603).
En los síndromes parciales, a veces llamado subclínica o subliminal (subumbral trastornos alimentarios) son algunos pero no todos los síntomas necesarios para el diagnóstico de la anorexia o la bulimia. Por ejemplo, algunas chicas pueden cumplir con todos los criterios para la anorexia nerviosa con la excepción del ciclo menstrual alterado, o episodios de atracones y mecanismos de compensación pueden ocurrir con una frecuencia de menos de dos veces a la semana o para una duración de menos de tres meses.


EPIDEMIOLOGÍA

Y la "opinión común que la anorexia es más común que en el pasado. Los estudios epidemiológicos son escasos y todavía se debate si el aumento en la incidencia y la prevalencia es real o secundaria a un mayor interés en el problema ..
Mental anorexia afecta principalmente a las mujeres (aproximadamente el 5 - 10% de las personas son mujeres).
El cuadro clínico de la enfermedad es similar en ambos sexos.
La enfermedad se presenta de una manera sutil y afecta al grupo de edad entre 12 y 25 años, con dos picos de frecuencia superior a 14 y 18 años, afecta a las clases y profesiones, sobre todo media y superior relacionados con la moda y la danza.
La bulimia es más común en las mujeres con una relación de 50:1. Las clases más afectadas son el medio-alto y la edad de inicio es entre los 12 y 25 años, con un pico de mayor frecuencia entre los 17 y 18 años de edad.
Al igual que con la anorexia, el trastorno es más común en las personas que realizan tareas específicas como modelos, bailarines, atletas de ambos sexos.

ETIOPATOGENIA
No se conoce agentes etiológicos específicos tanto para Anorexia Bulimia nerviosa que en la última década ha prevalecido la creencia de que para ambos trastornos se enfrenta con una etiología multifactorial.
Se distinguieron en la etiopatogenia de la anorexia factores predisponentes (individuales, familiares y culturales) que pueden ayudar a determinar la aparición de la enfermedad, los factores precipitantes (acontecimientos vitales estresantes, tales como separaciones y pérdidas, alteraciones de la familia, las amenazas para la estimación auto, enfermedades físicas graves) que podrían jugar un papel en el desencadenamiento de la aparición de la enfermedad y factores de perpetuación (ganancias secundarias "relacionado con el desorden; efectos del ayuno y pérdida de peso), que tienden a mantener el síndrome.
Estos factores también pueden tener otra de iatrogénica (Garner, 1985; Stunkard et al, 1984.): Algunas intervenciones médicas pueden promover la obtención inadecuada, mantenimiento o exacerbación de la anorexia nerviosa (requisitos de dietas, preparaciones hormonales y de fármacos que inducen fecundidad, familia o individuo psicoterapia centrada exclusivamente en los conflictos psicológicos de los pacientes).
Incluso para la bulimia nerviosa no se conocen agentes etiológicos específicos. Puede indicar algunos factores de riesgo como la inestabilidad afectiva vulnerabilidad biológica de las mujeres jóvenes, la baja autoestima, el entorno familiar y desorganizar los conflictos y las dificultades en la autorregulación.
En conclusión, parece cada vez más probable que la anorexia y la bulimia son la expresión de una enfermedad mental, casi exclusivamente femenino, el desarrollo y el cambio en la adolescencia. Una auténtica "comida neurosis" (Tridenti, 1994), lo que crearía en un sujeto vulnerable tanto desde el punto de vista biológico que emocional sobre la base de factores de predisposición genética o ambiental. Las dietas u otros factores de estrés ambientales actuarían como desencadenantes, mientras que los cambios bioquímicos resultantes de la aparición de la enfermedad, las reacciones de la familia, podrían actuar como elementos que perpetúan la misma.




ANOREXIA
Trastornos clínicos y Asociadas
A menudo, la personalidad premórbida de los anoréxicos se caracteriza por la introversión, baja autoestima, perfeccionismo, y en muchos casos hay un rendimiento académico superior a la media se debe a un fuerte compromiso para poner en el estudio en lugar de un alto coeficiente intelectual.
Los aductos son a menudo trastornos digestivos vagos que tienen la
a fin de limitar la ingesta de alimentos que se ofrecen en otras ocasiones los pacientes vienen separados de los alimentos administrados por ocultar o tirarlo a la basura. Posteriormente se hace la investigación más evidente "a toda costa" de la delgadez con la eliminación de los alimentos con alto dieta baja en calorías y la normalización de un mínimo e insuficiente.
Comportamientos ritualizados menudo se establecen para aumentar el consumo de energía, con la hiperactividad inusual que contrasta con la pérdida de peso.
La mayoría de los pacientes tienen hambre, pero lo niega. A menudo, el deseo por la comida vuelve a emerger en forma de atracones: atracones reales que terminan con el vómito autoprovocazione.
Para el trastorno de imagen corporal, lo que puede llevar incluso características delirantes, es acompañada por la negación de la enfermedad que resulta en el rechazo del tratamiento.
Las críticas y las presiones (casi siempre la familia), tendientes a lograr una nutrición adecuada por dell'ammalata, en vez refuerzan los efectos del ayuno. El deterioro de las condiciones generales que se acompaña, en muchos casos la aparición de episodios depresivos.
En la etapa avanzada de la enfermedad pueden incluir: alteraciones del sueño (dificultad para conciliar el sueño y despertar temprano en la mañana-ups), inquietud, incapacidad para concentrarse.
El trastorno requiere de tratamiento inmediato que dificulta la tendencia a convertirse en crónica.
Hiperactividad, la búsqueda de la delgadez y el peso fobia, la ausencia de delirios de envenenamiento y poder extraño distinguir Anorexia Mental por deterioros secundarios a enfermedades orgánicas, la falta de apetito en la depresión y la esquizofrenia.
Curso
A menudo se trata de un solo episodio seguido de remisión, pero el trastorno puede tener características recurrentes.
La tasa de mortalidad es de alrededor de 5 a 20% debido a la malnutrición y los desequilibrios de electrolitos.



Terapia
La intervención terapéutica es difícil de implementar con el paciente anoréxico no está motivado a un camino de la curación.
La elección del tratamiento debe ser precoz y orientada a no descuidar los factores de mantenimiento y crónicas que pueden conducir a la muerte (dieta, pérdida de peso, la preocupación excesiva por la mayoría de las formas del cuerpo).
Evaluación inmediata debe ser el momento interistica para corregir la deshidratación y desequilibrio electrolítico.
El ingreso recomendado al ámbito hospitalario se hace indispensable si se cumplen las siguientes condiciones:
- Pérdida de peso> 25% del peso ideal
- Las complicaciones graves orgánica
- Riesgo de suicidio
- La alienación socio-familiar.
La eficacia de la terapia con medicamentos (antidepresivos si hay depresión, antihistamínicos para promover el apetito), psicodinámica y la familia depende de la educación nutricional adecuada.
La anorexia nerviosa generalmente requieren tratamientos más largos que la bulimia.
Bulimia
Trastornos clínicos y Asociadas
El paciente bulímico suele peso saludable, pero tienen miedo de engordar y pone demasiada atención a su aspecto en particular, pero no exclusivamente a la forma y peso.
En la mayoría de los casos, una personalidad premórbida caracterizada por: un pobre concepto de sí mismo, los altos niveles de perfeccionismo, pensando "todo o nada" y las dificultades en el control de impulsos.
El síntoma principal suele ser la próxima crisis episodios bulímicos de tristeza, melancolía, ansiedad, estrés, o incluso de la vista o el gusto de los alimentos especialmente apetecibles.
Inicialmente atracones (sobre todo en azúcar, grasas y alimentos que normalmente se consideran sustancias prohibidas, en cualquier caso), hay una disminución de la ansiedad relacionada con un intento de seguir una dieta estricta, pero posteriormente surgen los sentimientos de culpa, el disgusto con uno mismo y el miedo a engordar- . Conductas compensatorias (vómitos autoinducidos, el consumo crónico de laxantes y diuréticos, ayuno) son la única respuesta a estas experiencias negativas.
Algunas personas bulímicas recurren a abuso de sustancias o realizar autolesionisfici para calmar la tensión.



Los pacientes van al médico sólo después de algunos años de alternancia dieta rígida y "borrachera" que desencadenan un círculo vicioso socavar la autoestima, el aumento de la preocupación por el peso, la promoción de nuevo el uso de una dieta estricta.
Muchos de ustedes tienen una remisión espontánea y, en algunos casos, los cambios en la conducta alimentaria puede afectar significativamente la vida laboral y las relaciones.
Individuos bulímicos suelen evitar situaciones sociales irremediablemente desbordados por un fuerte sentido de la vergüenza sobre sus propios cuerpos.
En Italia, la bulimia nerviosa prevalece en las mujeres con un porcentaje de 0,5% -1 en el norte, 0,7% y 1,7% en el centro para el sur.
Terapia
En el tratamiento de la bulimia la intervención de primera elección es generalmente el enfoque cognitivo conductual que promueve mejoras en los síntomas a corto tiempo en comparación con otras modalidades terapéuticas. El tratamiento propuesto por Faiburn ochenta proporciona 19 sesiones individuales que duran 50 minutos, durante un período de tiempo de 4/5 meses. El objetivo es cambiar los factores primarios de mantenimiento conductual y cognitivo de la enfermedad (dieta estricta, los atracones, conductas compensatorias y preocupación excesiva por el peso).
Una alternativa puede consistir en la psicoterapia individual dinámico, preferentemente asociada a la gestión de los síntomas.
Si la condición psico-físico del paciente son graves, la hospitalización es apropiado
En algunos casos se espera la intervención farmacológica (fluoxetina) más eficaz cuando se integra con la elección terapéutica.
La terapia de familia, junto con otras formas de intervención puede facilitar la comprensión de los problemas del paciente.
Binge Eating Disorder (BED)
El trastorno por atracón (trastorno por atracón) es un nuevo diagnóstico, aún por definir, los criterios se presentan en el Apéndice B del DSM-IV
Fairburn (1993), psiquiatra y psicoterapeuta de la escuela anglosajona ha prestado especial atención a este trastorno.
Al final de los años cincuenta el Dr. Albert Stunkard de la Universidad de Pennsylvania observaron problemas significativos con el comer compulsivo en algunas personas obesas. En los años ochenta se observó que aproximadamente una cuarta parte de quienes se preocupan por su obesidad mostró síntomas de la compulsión por la comida, que no cumplían con los criterios diagnósticos para la bulimia nerviosa.
Dr. Robert Spitzer de la Universidad de Columbia habló sobrealimentación síndrome patológico, el nombre de trastorno de atracones compulsivos.
Los autores han introducido el BED (Tech, 1988, Marcus, 1990; Spitzer, 1991) se refieren a un grupo de sujetos en un estado de exceso de peso Cobese atracones de comer "), debido a la introducción de grandes cantidades de alimentos, ausencia de conductas compensatorias.
De la investigación clínica muestra que el Trastorno por Atracón bulimia nerviosa es más común y afecta a los blancos y los afroamericanos en la misma medida.


La CAMA parece afectar a un 20-30% de los que requieren tratamiento para la obesidad y 5-8% de las personas obesas en general, afecta a las mujeres más que los hombres con una relación de 3 a 2 (E Arnone et al. Dossier Salud N º 62, Año IX).
El término "atracón" significa literalmente "sobre-se entregan a comer" es un síndrome de síntomas comunes que pertenecen a la categoría de los trastornos de la alimentación en la cama es una parte.
El trastorno por atracón es independiente de Índice de Masa Corporal (IMC). Se encontró que en la anorexia bulímica tipo de obesidad (IMC> 16), la bulimia nerviosa en un «purgante que el trastorno" purgante "(índice de masa corporal normal o, más a menudo, por debajo de la norma), en algunos síndromes y parcial Comer sin control asociado a un peso normal o en diferentes niveles de sobrepeso y obesidad (IMC> 25) (Cuzzolaro, 1994).
El síntoma descrito en atracones AVMSD comer compulsivamente afecta único objetivo.
El comportamiento compulsivo se caracteriza por la experiencia de la "pérdida de control de los alimentos", adoptada como la principal herramienta para el análisis diferencial entre atracones compulsivos, la oferta superabundante y simple indulgencia.
Los criterios relacionados con el trastorno por atracón, que figura en AVMSD, definen un episodio de atracón compulsivo de acuerdo a la presencia de dos elementos: el comer, en un período de tiempo definido (por ejemplo, dentro de un plazo de dos horas), una cantidad más alta que la de los alimentos que la mayoría de la gente coma en un período de tiempo similar y en contextos similares; experimentaron de pérdida de control en la introducción de los alimentos durante el episodio (por ejemplo, la sensación de no ser capaz de detener, o para controlar qué y cuánto está comiendo).
El sujeto debe responder a tres o más condiciones tales como: comer más rápido de lo normal, llevar la comida para sentirse incómodamente lleno, ingerir una cantidad excesiva de alimentos sin sentir hambre, comer en soledad abrumado por la vergüenza por la excesiva cantidad de alimentos ingeridos; experimentar depresión, odio hacia uno mismo y los sentimientos de culpa después de comer en exceso.


Conducta alimentaria inadecuada dura por lo menos dos días a la semana durante un período de seis meses. 
La aparición de los comportamientos alimentarios puede tener lugar durante un período de tiempo entre la adolescencia y cincuenta años.
A diferencia de la bulimia nerviosa, las personas afectadas por el trastorno por atracón no recurren a las dietas de moda y las indemnizaciones tuberías (vómito autoinducido, laxantes, diuréticos, ayuno, ejercicio excesivo), pero alternando fases de dietas con períodos de sobrealimentación, incluso fuera dell'abbuffata (Fairburn, 1996).
La dieta puede conducir a la evitación de la ingesta de alimentos entre atracones y el otro, la reducción de una cantidad de alimentos mediante el control de la ingesta de calorías o la exclusión de ciertos alimentos considera 44 pericolosP porque engorde.
Los sujetos que se hartan de manera compulsiva parecen compartir los siguientes rasgos de carácter: baja autoestima, perfeccionismo, todo o nada pensar (dicotómica); impulsividad.
Terapia
La intervención de primera elección es la terapia cognitivo-conductual puede estar asociada con el tratamiento farmacológico con antidepresivos.

La grabadora de vídeo se ha convertido en un instrumento muy útil para David M. Clark, jefe del departamento de Psicología en el Instituto de Psiquiatría de Londres y director del Centro para Trastornos de Ansiedad y Traumas del Maudsley Hospital. Este psicólogo utiliza habitualmente el vídeo con las personas que sufren fobia social, un trastorno que se caracteriza por que los afectados distorsionan el concepto que tienen de sí mismos cuando se relacionan con los demás. "Con las grabaciones, el paciente puede tener una imagen real de sí mismo cuando se desenvuelve en público", dice Clark.
Las terapias cognitivo-conductuales están contrastadas científicamente. "Es la psicología basada en la evidencia", dice Xavier Pellicer, psicólogo y organizador del congreso. Las terapias cognitivo-conductuales pretenden prevenir, identificar y modificar comportamientos inadecuados en el sujeto en la mayoría de trastornos psicológicos, problemas de ansiedad y depresivos (las dos patologías más prevalentes), conductas adictivas o trastornos de la alimentación, tanto en población adulta como infantil. "Requiere una implicación importante por parte del paciente, que aprende habilidades y técnicas que va aplicando en su vida cotidiana"

Normalment, abans de començar la psicoteràpia, es realitzen una o més entrevistes a fi de:

=> Avaluar la depressió: consisteix a determinar el tipus de depressió, realitzar el catàleg de símptomes, determinar aquells que més incapaciten al deprimit, iniciar l'historial mèdic-psicològic del pacient, esbrinar si hi ha risc de suïcidi, veure amb quins suports compta el subjecte i quina és la situació social i laboral en què es troba.

=> Decidir (si el consultante no ha realitzat prèviament una visita psiquiàtrica) la necessitat o no de complementar el tractament amb antidepressius, i si la psicoteràpia és indicada per al cas.

=> Valorar el conjunt d'àrees del subjecte que necessitarien una ajuda terapèutica (manca d'habilitats, zones febles de personalitat, conflictes ambientals no resolts, etc.)

=> Analitzar les possibles causes que han conduït a la depressió i les que la mantenen.

Una vegada que el professional ha recollit tota aquesta informació:

=> Informa de les conclusions a què ha arribat: el tipus de depressió, les aspectes a tractar i quins serien més urgents, la necessitat de tractament psicològic i / o medicació; proporciona, així mateix, una orientació sobre què és la depressió, com ha pogut desencadenar-se, quines conductes contraproduents contribueixen a mantenir-la i la naturalesa dels símptomes que pateix.

=> Proposta i justificació de psicoteràpia: si està indicada la psicoteràpia es passa a explicar en què consisteix un tractament psicològic de la depressió. El terapeuta indica el pla d'intervenció que se seguirà, quins objectius parcials pensa que cal treballar i per què, la durada aproximada del tractament i la freqüència de visites (el més comú és que siguin de 55 minuts) i les dificultats més típiques amb les que es trobarà (per exemple, la dificultat d'acudir sistemàticament, moments de petita recaiguda, encara que el tractament estigui funcionant bé, sessions difícils o aparentment pobres, seguides d'altres més brillants).

=> Contracte terapèutic: la psicoteràpia de la depressió és efectiva si es realitza fins al final, no si el subjecte la iniciativa i després la interromp o falta amb massa freqüència a les sessions (similarment seguir una dieta o fer exercici al gimnàs ). Per tal d'evitar esforços inútils el terapeuta demana al client que s'asseguri d'estar decidit veritablement a seguir el tractament en ferm.

En algunes ocasions en què el client té dubtes de l'eficàcia de la psicoteràpia, s'acorda un període de prova. Aquest temps sol ser de dos a quatre setmanes, que és el període mínim en què el deprimit pot saber si és encertat seguir el tractament i si s'ha creat una relació positiva amb el terapeuta.

N'hi ha que esperen un miracle de la primera sessió, i fins i tot surten encantats de l'entrevista amb el psicòleg, amb l'esperança de millora, però l'endemà es deceben en comprovar que la depressió segueix encara aquí, i fins i tot poden tenir la temptació de no seguir el tractament empesos per aquesta frustració.




No es donen canvis espectaculars tan aviat, ja que, a part que s'hagi proporcionat una informació de com contempla el seu cas un expert i les possibilitats de solució, l'eficàcia en si d'una psicoteràpia prové d'un treball continuat sobre els diferents aspectes de la depressió.

Cal observar que aquest temps prudencial abans de valorar l'eficàcia del tractament, es dóna també amb la medicació antidepressiva (cal esperar uns quinze dies per observar els primers efectes, i després comença una gradual millora dels símptomes).

Si qui realitza la primera entrevista no és el deprimit mateix, sinó un familiar que busca consell a propòsit d'un persona propera l'estat de desànim li alarma o que es nega a acudir a un professional, el terapeuta mostra algunes estratègies per persuadir al deprimit per acceptar aquesta ajuda externa.

Per a una major precisió a l'hora de valorar el desànim i el tipus d'insomni, si n'hi ha, és convenient esbrinar la línia base (les dades abans del tractament) de la tristesa, del patró del son i altres conductes alterades.

Una última recomanació: ser absolutament sincers en la descripció de símptomes i sensacions. Alguns pacients pensen que exagerant una mica la nota i em faran més cas, altres per contra, ometen o suavitzen els seus patiments pensant no vull que em trobin massa malament. Uns i altres poden causar que se'ls tracti erròniament o que se'ls d'una medicació equivocada.

El professional no pretén altra cosa que ser útil al deprimit, el seu desig és coincident: la solució més ràpida i realista als problemes. No cal tractar-lo, per tant com una mena d'enemic, sinó com un aliat.


Esquema general


En la depressió hi ha certa deformació del pensament (excés d'autocrítica, dificultat de concentració) i de la voluntat (manca de ganes, apatia), però també hi ha les suficients habilitats com perquè la persona, partint amb realisme de les seves limitacions, reaccioni de la manera més convenient i lliure contra el desànim una batalla sistemàtica, fins a aconseguir uns resultats satisfactoris.

La psicoteràpia consisteix a proporcionar recursos, coneixements i suport a la persona a fi d'animar-la a reaccionar i evitar la temptació d'un perillós abandonament o que precipiti el judici de fracàs.

Per tal d'aclarir quins són els punts en els el deprimit pot intervenir i canviar el seu propi desànim recorrerem els diversos factors que influeixen en la depressió:

=> El sistema de valors de la persona, adquirit a través de les seves experiències i la seva educació.

=> Els desitjos i projectes, tant abans de la depressió com en el període de desànim.

=> El control de la disposició emocional per mitjà de les expectatives i valoracions.

=> Els plans d'acció conduents a la millora del animo.

=> El paper de l'autoestima, l'autoeficàcia i imatge de la identitat en el resultat de les accions i projectes, i per tant l'ànim derivat d'això.




=> Recursos indirectes d'influència en l'estat d'ànim.

Aquests diferents aspectes, de fet funcionen d'una forma conjunta, i aquí els separem per raons d'aportar més claredat. Normalment l'alteració d'un influeix en els altres, de manera que la millora final de l'ànim pot provenir de diverses fonts.


Sistema de valors


La societat o ambient en què vivim ens ha influït per formar una sèrie de valors que són la guia dels nostres actes. A l'hora de prendre una decisió, explicar alguna cosa o enfrontar-nos al desconegut, vam acudir a ells a la recerca de resposta.

La psicoteràpia pot tocar aquests temes quan resulten per algun motiu problemàtics. Per exemple, pot passar que la persona sigui massa estricta i severa amb els seus errors, tingui falses creences i idees que el condueixen sistemàticament a la insatisfacció, que tingui valors contradictoris entre si que li paralitzen, o altres que li causen una permanent desadaptació al ambient en què es mou.

També passa que, arran de la depressió, s'adquireixin idees sobre si mateix (per exemple, tot el que jo creia que van ser èxits en el meu passat és un engany) o dels altres (ningú es preocupa del seu proïsme) que influeixen negativament en el curs de la depressió.

Aquests valors nous, adquirits en la depressió, poden arribar a conduir la persona al suïcidi, persuadit el subjecte d'una sèrie de creences que abans no tenia (la vida no val la pena, matar-se és la millor solució si no es té esperança) .

Els sociòlegs han descobert fa temps la importància de l'ambient social en la psicologia de l'individu. Així, el desarrelament afectiu, la desestructuració de la família, una ètica massa severa, la solitud, la desadaptació laboral, la marginació de la dona, són algunes situacions ambientals que típicament afavoreixen la depressió. Quan es presenten aquest tipus de factors ambientals la psicoteràpia tracta d'ajudar a la persona a trobar una alternativa, i si això no és possible, ajuda a la persona a adaptar emocionalment a la seva situació.


Desitjos i projectes


Tant el fet de tenir desitjos, com projectes, que no són altra cosa sinó desitjos d'alguna cosa a llarg termini, constitueixen el pas primer de l'ànim. Pel deprimit tenir ganes o no tenir ganes de fer coses és pràcticament sinònim d'estar animat o desanimat.

Si el desànim, com a punt de partida, li desmotiva fer les tasques normals o portar endavant els projectes que abans li feien il · lusió pot optar per dos camins:


=> Contraproduent: deixar d'actuar. Aquesta és la pitjor solució ja que, la inactivitat gradual a què condueix, li empitjora a passos de gegant. Com més coses renuncia a fer, pitjor es veu a si mateix, més incapacitat i limitat. Hi ha la falsa creença que falta de ganes és igual que fatiga: si el deprimit pensa que la seva malaltia li causa cansament també tendirà a figurar-se que el que li convé és descansar com quan hi ha un excés de treball. <r> En realitat el desànim no cal entendre-ho com fatiga, sinó com apatia o desgana molt intenses. Per tant, contra més inactivitat tingui el deprimit, encara que momentàniament es senti alleujat per no fer el que li causa tanta molèstia, paga el preu al dia següent d'empitjorar l'ànim (d'aquesta manera es crea un cercle viciós!)

=> Convenient: actuar la força, fins i tot sense tenir ganes de fer les coses. D'aquesta manera el deprimit es veu menys greu, ja que està més a prop de la normalitat, i lentament millora el seu ànim en impedir amb el seu esforç que l'organisme s'inactiva excessivament. Naturalment, no cal esperar el mateix rendiment en un estat de desànim que en un altre d'ànim, però el rendiment intermedi és molt millor que no tenir cap.

A la psicoteràpia es treballen molt aquestes qüestions, ajudant a la persona a planificar la seva vida diària, de manera que gradualment suport majors nivells d'activitat, i l'èxit d'aquests plans incorpora petites dosis d'ànim que a la llarga produeixen millora.

A la figura superior podem observar un fragment dels registres que de vegades es demanen al deprimit per tal de planificar i controlar el seu augment gradual d'activitats. Es pot observar la presència obstaculitzadora que exerceixen els pensaments negatius.


Disposició emocional


Encara que el nostre cervell està dissenyat per fabricar desitjos i maximitzar les possibilitats d'èxit, en la depressió hi ha una reducció del nombre de desitjos que es realitzen, (la psicoteràpia tracta d'encendre el màxim d'ells), i això és degut a que el subjecte, per una raó o una altra, acaba renegant dels desitjos que sorgeixen espontàniament.

Un dels camins de la cura de la depressió és convèncer la persona de portar una vida normal, i la gran dificultat són els obstacles i entrebancs que existeixen per a això. Aquest conjunt de pegues és el que anomenem disposició emocional negativa.

La disposició negativa és el resultat d'un conjunt de mecanismes mentals que té el deprimit i que el condueixen a renunciar a actuar. La psicoteràpia treballa amb molt detall aquests mecanismes, ensenyant a la persona a controlar adequadament. Veurem a continuació alguns d'ells.


=> Expectatives negatives
=> Valoració negativa
=> Disseny erroni dels propòsits
=> Resolució de dubtes paralitzants.
=> Pensaments deformats.


Pot també succeir que no es tracti de cap mecanisme que es desencadeni amb la depressió, sinó simplement que a la persona li faltin habilitats per dur endavant els seus propòsits. En aquest cas el pacient rep una mena de classes particulars a propòsit de les llacunes educatives en el terreny de les relacions humanes (algunes habilitats de tracte social; com planificar projectes, desenvolupar o valorar-; informació sexual o de parella, per exemple).



Expectatives negatives


L'anticipació dels esdeveniments i la seva representació mental al nostre cervell constitueixen una clau de l'èxit de l'espècie humana en el control de l'ambient.

Podent preveure els fets abans que aquests succeeixin podem actuar a temps d'evitar el dolent o inclinar al nostre favor el considerat desitjable. Anticipar correctament és per tant imprescindible per tenir èxit.

L'anticipació d'un esdeveniment en què estem interessats comporta una activació emocional com si estigués succeint que s'esperava. Així, si ens imaginem que al passar per un carreró fosc ens va a assaltar un lladre, no només es tracta d'una freda imatge mental, sinó que experimentem por en la mesura que creiem que és possible que ens passi.

Per la mateixa raó, en veure'ns a nosaltres mateixos millorant la nostra posició laboral, sent això versemblant, i encara que no sigui real encara, experimentem alegria anticipant.

La tristesa pot provenir, segons aquests exemples mostren, que anticipem un fracàs que creiem probable o impossible de resoldre.

El que portem explicat fins ara de l'anticipació forma part de la psicologia quotidiana. En la depressió l'anticipació funciona d'una manera marcadament negativa:


=> Hi ha una tendència major a anticipar perills, de manera que el deprimit sol tornar-se més poruc del que era abans, i de vegades fins i tot apareixen temors irracionals molt intensos.

=> Hi ha una tendència a que apareguin menys anticipacions agradables de les que mereixerien sorgir (hi ha una dificultat del deprimit a experimentar plaer creient que algunes coses li sortiran bé).

=> Predominen abusivament les anticipacions de fracàs, com ara no podré, em sortirà malament, no aconseguiré res de bo, que tenen un contundent poder desanimador de l'activitat (conviden directament a no fer el que el deprimit considera destinat al fracàs).

Una de les missions de la psicoteràpia consisteix a ajudar el deprimit a veure clara la importància que tenen aquests anticipacions negatives i el paper que exerceixen en generar desànim.

Per combatre les anticipacions negatives sol utilitzar la tècnica del raonament concret, que consisteix a forçar al deprimit a raonar amb exemples concrets i no vaguetats (de l'estil tot em sortirà malament) els motius en què es basa, quina és exactament la dificultat, de vies per aconseguir el que es proposa, etc.


Valoració negativa


El com es valora el curs de l'acció o el resultat final té una influència fonamental en el nostre comportament diari.

Quan valorem negativament els nostres esforços, bé sigui perquè els jutgem insuficients o perquè ens semblen erronis, això és equiparable a sentir-nos derrotats i frustrats, cosa que no ens alegra precisament.

La persona en el seu estat normal tendeix a fer algunes petites trampes abans de reconèixer que s'ha equivocat o no té mèrits suficients. És un mal tràngol que es procura evitar. En la depressió, en canvi, passa tot el contrari: es veuen més errors i insuficiències de les que realment hi ha:

=> Tot i que el deprimit millori, li resulta difícil reconèixer-ho, perquè només tindrà ulls per al que encara li falta o va malament.

=> Es compara amb freqüència amb les persones sanes que l'envolten dient ells ho poden fer i jo no, això em demostra que no serveixo per a res. La comparació no és com la de dos corredors que partissin de la mateixa sortida, ell estant animat i els altres en la mateixa situació, pel que al comparar-se amb les persones animades sempre surt perdent.

=> Quan es tracta de valorar la possibilitat de realitzar algun tipus d'acció, tal com fer una gestió, parlar amb un venedor, arreglar papers personals al banc, etc. tendeix a atribuir manca de capacitats, la qual cosa sempre el convida a renunciar. <r> El no puc fer això o allò altre, queixa gairebé constant en el deprimit, està basat en la creença minva de les seves capacitats i habilitats, bé perquè cregui que no les ha tingut, o si les tenia han desaparegut.

=> En valorar etapes d'un objectiu li sembla que, si ha anat malament, el resultat final de l'objectiu està perdut. Per exemple, si la missió d'una mare és educar el seu fill i un dia té un comportament poc brillant, ja pensa que és una mare desastrosa.

=> El deprimit s'ha proposat uns objectius, però després es valora per altres completament diferents. Per exemple, una persona s'havia proposat acabar tota la feina pendent a l'oficina, cosa que aconsegueix, però després li sembla que tot li ha anat malament perquè es va oblidar de portar-li un regal a un company que complia anys.

=> La idea que només el perfecte està bé i que una cosa mig bé feta aquesta mal feta.

=> Ha tingut èxit en el que es proposava però en comptes d'alegrar-per això, desmereix de tal manera la seva actuació (va anar per casualitat, en realitat no té cap mèrit) que acaba tenint la impressió que realment ha sortit malament. <r> En algunes ocasions aquest fenomen està acompanyat de dubtes obsessives: vaig deixar tancada la clau del gas?, Em vaig deixar oberta la porta?, He netejat realment l'habitació?.




El terapeuta crida l'atenció del client a propòsit d'aquestes valoracions negatives i l'efecte que tenen a l'hora de provocar apatia, abandonament, mala imatge personal i desànim.

Discutint amb detall la forma errònia que ha utilitzat per valorar un esdeveniment, li ensenya a controlar la tendenciositat negativa, aportant alternatives més adequades.


Resolució de dubtes paralitzants


El dubte i la indecisió anormalment freqüents poden ser un component de la depressió, molt relacionat amb la baixa autoestima i la sensació d'incapacitat.

En general optar per un costat del que es dubta, fins i tot en el cas d'equivocar, és millor que estar paralitzat per un dubte que s'eternitza, interferint l'activitat diària, fins per prendre les més petites decisions.

Si el deprimit té algunes responsabilitats aquesta dificultat de prendre decisions pot arribar a resultar dramàtica. Els dubtes no solen ser degudes tant a motius raonables, com ara que les opcions siguin molt equiparables o que equivocar tingués conseqüències fatals, com degudes a una radicalització exagerada de la sospita o anticipacions negatives.

El terapeuta ajuda al seu client a poder prendre decisions amb més rapidesa i menys angoixa. Altres problemàtiques que tracta en relació al dubte són:


=> Aquelles que refereixen a incompatibilitat de desitjos (per exemple estar enamorat d'una dona i voler no fer mal a la dona ia la família).

=> Aquelles que refereixen a una situació de crisi de valors i que produeixen desorientació, com ara el divorci, una crisi religiosa, etc. (En aquest cas el terapeuta actua de clarificador de postures, accelerant el procés d'adaptació a una nova manera de veure les coses)


Imatge personal


Un deprimit pot mirar-se al mirall i creure que ha envellit o trobar deformat. No només té la sensació física d'estar més lleig o deteriorat, sinó que, existint també una imatge interior dels nostres mèrits, capacitats i vàlua, es veu a si mateix inferior i empobrit.

La imatge personal de l'deprimit aquesta molt reduïda en tres nivells:


=> Baixa autoestima (es vol poc a si mateix: es menysprea, es critica o castiga).

=> Poca autoeficàcia (es veu amb poques habilitats i capacitats, amb insuficients recursos com per sortir endavant)

=> Mala identitat (creu que és poca cosa, que no té personalitat alguna, que ningú s'adona que hi ha o bé que tots es donen compte de la seva petitesa)


Aquesta imatge personal disminuïda és fruit de com valora les seves actes i els seus mèrits, i està causada per una deformació irreal del judici. Com que té un poder desanimador terrible, la psicoteràpia dóna molta importància a corregir la imatge personal que té el deprimit de si mateix, ajudant-lo a reconèixer la realitat de la situació: quins són els seus veritables errors, capacitats, facetes positives sanes, el possible i impossible.


Reforma indirecta de l'estat


L'estat d'ànim refereix al animo que predomina en un període de temps (un dia, una setmana, uns mesos). La nostra existència és contínua, i pot ocórrer que, segon després segon, al llarg del dia hi hagi múltiples variacions: en un moment podem estar espantats, enfadats, alegres, tendres o tristos i al moment següent, depenent dels successos, canviar completament de emoció.





Judicis subjectius


Sota el punt de vista subjectiu fem judicis a propòsit de com ens ha anat l'última hora, dia, mes, any o època de la vida. Podem dir em trobo millor, si ara mateix estem més alegres que l'hora anterior. També, aquesta ha estat una mala setmana, quan jutgem aquest període de temps, o la meva infància va ser feliç, es tracta d'una època de la vida.

A la depressió els judicis que es fan solen estar tendenciosament inclinats al negatiu, generant amb això un balanç de resultats que és contraproduent per l'ànim que provoca tal judici.

L'ànim depèn directament d'aquesta classe de judicis, es tracti sobre petits o grans fragments de temps. És a dir, quan realitzem un petit acte, si jutgem que ha anat bé, aquesta valoració reeixida és la que produeix animació. Si jutgem una temporada més, del resultat reeixit o no que acabem dependrà que ens sentim fracassats o contents amb nosaltres mateixos.

El mateix podríem dir del plaer, si utilitzem aquest concepte en lloc del d'ànim. Hi haurà un gaudi d'enjudiciar que va bé el que ens proposàvem fer, un gaudi de considerar reeixidament propers al que volíem, i finalment un gaudi de considerar que hem aconseguit metes i propòsits projectats anteriorment.

A la depressió l'ànim i el plaer que podrien existir per les coses que van o han anat bé tendeixen a desaparèixer. Per què succeeix aquest fenomen? L'explicació és que el deprimit deforma el judici sobre aquestes qüestions:

=> Deformant el seu passat: només recorda el dolent, deficitari o advers, dibuixant la seva pròpia història com si <MI> res <D> bo hagués passat.

=> Deformant el seu present: tenint un èxit relatiu, o tot i ser realment bo, es veu radicalment insuficient.

=> Deformant el que raonablement cal esperar en el futur, veient radicalment advers.

El terapeuta ajuda al seu pacient a comprendre la relació que hi ha entre aquestes distorsions i el seu estat d'ànim, i proporciona recursos per controlar les conductes contraproduents, consistents en deformar el judici sobre els resultats de l'acció.





To psicofisiològic


Com a resultat de les emocions que predominen en el deprimit (en les quals ja hem assenyalat que existeix una important participació activament contraproduent del subjecte mateix) hi ha un to bàsic que en la depressió implica un desequilibri de l'organisme.

Això podria assemblar al que podria ocórrer amb un consum abusiu de sucre: el nivell de sucre en sang pot oscil · lar entre dos límits (per excés i per defecte) sense que passi res dolent, però traspassat el límit de tolerància de sucre en sang sorgeixen símptomes hiper o singlot glucèmics, deteriorarándose el funcionament de l'organisme.

=> Traspassat el límit de tristesa es produeix tal desequilibri que després, un simple esdeveniment favorable no n'hi ha prou perquè el subjecte senti alegria, com abans d'estar deprimit. Aquesta és la situació que tracta de corregir la medicació antidepressiva mitjançant substàncies químiques que tracten d'equilibrar el sistema neuronal artificialment.

=> A part de la medicació, l'exercici físic ben programat influeix beneficiosament en l'activació del to general d'ànim. El terapeuta dissenya amb el subjecte, segons el seu estat i les seves possibilitats de temps i característiques personals, un programa d'activitats graduals. <r> A l'estadi inicial de la psicoteràpia li pot proposar una sèrie d'exercicis a fer a casa dissenyats especialment. L'exercici físic també és convenient per pal · liar el component d'ansietat de la depressió i combatre l'insomni. La finalitat fonamental de l'exercici és augmentar en la mesura del possible el to d'activitat del subjecte.

=> El control de l'alimentació pot ser un altre factor que incideix en l'estat general del deprimit. Si el problema és la falta de gana es dissenya un pla especial per combatre'l. La deficiència de vitamines, especialment de B i C és contraproduent en la depressió. En alguns quadres depressius de l'adolescència (l'anomenada anorèxia nerviosa) aquesta problemàtica de l'alimentació ocupa un pla primordial. L'obesitat també es tracta com a factor depressogen (si és accentuada influeix poderosament en la inactivitat del subjecte, la seva imatge personal, les seves relacions socials, per exemple).

=> L'expressió corporal i parlada és un altre tema rellevant en algunes ocasions, per exemple quan hi ha dificultats de tracte social que condueixen al deprimit a un aïllament excessiu o li impedeixen dur endavant programes de rehabilitació.

=> L'entrenament assertiu i la resolució de problemes són dues tècniques que es poden utilitzar en deprimits en què el símptoma de la indecisió i el dubte ocupen un lloc important.


Tècniques per combatre l'insomni


L'insomni empitjora molt una depressió, o fins i tot arriba a produir per si mateix. És fàcilment comprensible que si una persona es troba desanimada, angoixada, confusa, el fet de dormir poc li agreuja el seu estat moltíssim més. Amb freqüència el deprimit té algunes conductes que són contraproduents i que cal evitar:


=> Prendre excitants (cafè, te, menjars picants, etc.) A la nit.

=> Mirar pel · lícules o vídeos interessants fins a altes hores de la matinada.

=> Deixar treball intel · lectual per a la nit.

=> Intentar dormir trobant nerviós al llit (és preferible aixecar-se i fer alguna activitat inductora de son com per exemple, llegir un llibre pesat).

=> Fer examen de consciència o pensar en els problemes precisament a l'anar a agafar el son. És convenient en aquest cas dedicar una hora a aquestes activitats, i tractar de pensar en coses relaxants a l'hora de dormir.

=> Tenir un nivell d'ansietat alt que impedeixi agafar el son. En aquest cas cal atenuar l'ansietat mitjançant tècniques de relaxació, l'activitat sexual, banys tebis, massatges, etc. (És sabut que beure o menjar mata les penes, però aquest recurs no és l'ideal precisament).





Programes d'increment d'activitat


Ja hem insistit en el punt de la necessitat d'incrementar l'activitat com a forma decisiva de millorar l'ànim. Comentarem ara breument alguns programes que es desenvolupen en la psicoteràpia amb aquesta finalitat:

=> Social: consisteix a dissenyar amb el pacient un seguit d'activitats socials, que varien segons les característiques personals de cada subjecte. Per a aquells que abans de deprimir tenien una xarxa d'amistats a les que visitaven amb freqüència o activitats en associacions, clubs o que realitzaven hobbys fora de casa que els relacionaven amb altres persones compartint el mateix interès, simplement el terapeuta s'assegura que el pacient les reprengui de nou, assessorant-lo en les dificultats que pot trobar i combatent la tendència a l'abandó i la valoració negativa. En el cas que el pacient no tingués abans aquesta mena de relacions amb el medi social se'l considera aïllat socialment, i se li proposen activitats adequades perquè comenci a tenir aficions, amistats, i en suma augmentar el contacte amb l'exterior.

=> Cultural: el contacte amb la vida cultural és una ocasió d'augmentar els recursos per gaudir, millorar la qualitat del contacte amb les altres persones (resultar interessants, saber de què parlar, etc.) I millorar les capacitats de concentració i memòria a través de l'exercici intel · lectual (distreure l'atenció cap a coses agradables, descentrar el subjecte de les seves obsessions per la salut, mantenir viu el seu interès pel món en general).

=> Artesanal: les activitats manuals com ara modelatge de fang, dibuix, confecció d'artesania, etc. són indicades en alguns casos de manca de contacte amb la realitat, confusió, i problemes amb la identitat personal. En elles es pretén que l'activitat corporal organitzada, influeixi també beneficiosament en l'organització mental.


La relació amb el terapeuta com a font de suport


La mateixa relació afectuosa i de suport que s'estableix amb el terapeuta és potser una de les coses que més influeix en el procés de millora del deprimit.

El pacient és al professional a una persona que comprèn els seus problemes i li presta una ajuda decidida i continuada i que el tracta com una persona normal amb la qual es treballa en equip amb vista a un objectiu comú, amb el que se sent menys desemparat i bitxo rar.




Els deprimits que tenen un bon amic o un cònjuge que els dóna suport incondicionalment i amb saviesa (que li sap estimar, però també criticar en el que és necessari) troben un instrument similar al de la psicoteràpia, i potser juguin un paper tan important que ni tan sols sigui necessari un tractament professional.

Alguns familiars es sorprenen de vegades l'ascendent que té el terapeuta sobre el deprimit, dient a vostè si li fa cas, en canvi nosaltres li diem el mateix i ni ens escolta.

L'explicació d'aquest fenomen pot ser que el terapeuta és vist pel deprimit com una persona neutral i de la qual pot estar segur que treballa per a ell. També cal afegir que el terapeuta juga amb avantatge, ja que per la naturalesa de la seva formació és un expert en relacions humanes. En canvi el deprimit mal-pensa de la família: no sap si li diuen les coses per treure-se'l de sobre o perquè molest.

De totes maneres, normalment el terapeuta col · labora amb la família del client, assessorant-los en quant a la conducta a seguir i informant de la naturalesa complexa de la depressió, un trastorn encara molt mal conegut malgrat la freqüència d'aparició en la població.

Mentre la família no fos una de les causes problemàtiques de la depressió i estigui disposada a ajudar el membre deprimit, pot col · laborar amb el professional: contra més gran sigui el suport que rebi, abans i millor, sortirà de l'episodi depressiu.

Per a aquells deprimits que tenen fortes dificultats de relació afectiva amb els altres, la relació amb el terapeuta és una ocasió excepcional per aprendre, en una situació permissiva i didàctica.

En aquests casos, el tractament psicològic esdevé una segona escola en la qual aprendre a conèixer-se a si mateix i controlar les relacions amb el proïsme a fi que siguin de més qualitat i satisfactòries.

El fet de tenir una bona relació amb el terapeuta ajuda molt a generalitzar a altres relacions la possibilitat que també siguin bones. Amb això s'obre una bretxa en l'esperança que poden existir experiències grates a la vida.





Resultats i durada


Els resultats de la psicoteràpia solen ser gairebé sempre positius i tenen molts avantatges complementant el tractament amb medicació o substituint quan això és possible:

=> Estan basats en la participació activa de l'deprimit (i no només la recepció passiva d'un medicament).

=> El deprimit aprèn a superar la depressió amb els seus propis mitjans, adquireix més poder i control sobre el seu ànim.

=> Aborda el problema de les causes que provoquen la depressió.

=> Garanteix millor l'evitació de recaigudes, o que aquestes siguin molt més suaus.

=> Considera la depressió com una crisi de la persona, treballant el reforçament de la seva personalitat.

=> Proporciona habilitats al deprimit de les que no tenia.

=> Proporciona un suport emocional i personal intensos.


Quant a la durada dels tractaments, varia segons el tipus de depressions i el grau de deficiències que presenta (lògicament, contra més feina cal fer més temps es necessita).

La psicoteràpia dinàmica breu no és, en tot cas, una mena de psicoanàlisi de saldo, únic producte psicoanalític al que tenen accés els usuaris dels serveis públics de salut, per les seves habituals característiques socioeconòmiques, o els que accedeixen al circuit privat amb pocs mitjans crematístics, reservant-se el genuí psicoanàlisi a la clientela culta i "benestant". Tal posicionament no té cap fonamentació racional ni d'una altra naturalesa, ja que la psicoteràpia dinàmica breu, en qualsevol de les seves variants, suposa una pràctica genuïna que ve imposant en tots els sectors assistencials, reservant l'anàlisi clàssica per a casos molt comptats i amb indicacions molt precises (4).






Quant a la psicoteràpia dinàmica breu pròpiament dita, en qualsevol de les seves versions, suposa una pràctica gertuina que va néixer de la intervenció en crisi i del propi psicoanàlisi. Pel que fa a aquest, els seus suports bàsics procedeixen de les aportacions de Ferenczi, Rank, Reich, Alexander, French, Rosen i els psicòlegs de l'ego (especialment Pope, Sarvis, Dewees i Johnson). Pel que fa a la influència de la intervenció en crisi, cal esmentar a Lindemann, Tyhurst, Caplan, Quevedo, Bard i Shneidman.
La psicoteràpia dinàmica breu tampoc és una sofisticada teràpia de suport, sinó una forma de procedir específica, en la qual es va més enllà dels mers reaseguramientos, consells, simpatia i confrontació amb la realitat, com esdevé en la majoria de les teràpies de suport , suposant un treball ordenat, sistemàtic i original, encara que certament siguin necessaris els requisits generals de tot trobada humana que persegueixi ajudar psicològicament, com són l'empatia, el respecte i la possibilitat de comunicar ~ ar-se sense emprar cap judici desvalorizante de qui sol · licita la nostra orientació . Però el que dóna un perfil particular i definit a la psicoteràpia dinàmica breu és el canvi metapsicològic estable del conflicte inconscient, cosa que habitualment sol aconseguir, no podent ser explicat a partir dels ingredients inespecífics propis de les teràpies de suport, sinó en funció de un marc teòric de naturalesa psicoanalítica i sobre la base d'una tècnica original clarament definida (9). En efecte, la psicoteràpia dinàmica breu és una tècnica que es mostra molt eficaç per desbloquejar l'inconscient, trencant les dures. resistències al canvi que mostren molts neuròtics.
(10) 1016 Psicoteràpia dinàmica breu: aproximació conceptual i clínica
ORIGINALS I REVISIONS
Una psicoteràpia veritablement científica, com pretén ser la psicoteràpia dinàmica, ha de partir del col \ ocimiento dels factors que originen la conducta inadaptada i posseir algun grau de certesa sobre els mitjans terapèutics que han d'usar-se per a modificar-la (7). És a dir, ha de caracteritzar-se per una clara conceptualització del seu camp de treball, dels seus suports tècnics i dels seus objectius, així com de les seves limitacions. Per això, ens sembla bastant vàlida la definició que dóna Barten (10) sobre aquesta intervenció psicoterapèutica: una tècnica activa, focalitzada, amb una meta prevista, circumscrita, cáálidamente mantinguda, d'acció orientadora i fa a les adaptacions presents. Nemiah (11), per la seva banda, li dóna les següents notes: a) acomodació dels conceptes i procediments psicoanalítics a una tècnica terapèutica que ens aporta canvis psicològics significatius en un temps menor que el requerit amb els mètodes clàssics, b) definició de els procediments de tractament de manera que permeti ensenyar ràpidament a altres, a més de fixar una sèrie de ferms criteris de selecció de pacients, i, i) establiment d'un estudi sobre els abordatges terapèutics, per verificar científicament l'efectivitat d'aquesta psicoteràpia.
Un element nuclear de la psicoteràpia dinàmica és, en tot cas, la seva brevetat, en el sentit de l'extensió total del procés de la cura, que generalment dura entre 20 i 25 sessions, totes elles individuals, no incloent-se en aquest criteri l'escurçament del temps de la sessió (per exemple, la sessió de vint minuts de Tedesco o la de deu a dotze minuts de Straker), ja que llavors només es persegueix una major o menor relegació dels símptomes, és a dir, suport o suport, i no canvis psicodinàmics profunds i estables. L'esmentada abreujament del procés de la cura s'aconsegueix gràcies a la concentració del treball analític en determinats focus conflictius amb l'ús d'elements tècnics concrets. El focus dinàmic o conflictiu va quedar ben precisat per Balint, Omstein i Balint (12), que el van delimitar com l'àrea particular del problema del pacient que millor expressa les seves dificultats, els seus símptomes i la seva debilitat caracterial (per exemple, l'estil d'organització de les seves defenses) sobre la base del qual apareixen habitualment els seus desajustos.
Després de tot el dit, estem en condicions de caracteritzar amb més precisió els trets generals de tota mena de psicoteràpia dinàmica breu. Quatre ingredients generals identifiquen aquestes tècniques: marcada activitat del terapeuta, presència d'elements tècnics originals, actitud d'esperança i optimisme del terapeuta i interpretacions primerenques dels fenòmens transferencials (13).
a) L'activitat del terapeuta dinàmic és, en efecte, molt marcada i J11anifiesta, a diferència de l'actuació de l'analista clàssic. El psicoterapeuta dinàmic ressalta constantment els focus conflictius, tractant de mantenir l'atenció del pacient en ells, arribant fins i tot a centrar les associacions lliures en aquestes àrees.

Psicoteràpia dinàmica breu: aproximació conceptual i clínica 1017 (11)
ORIGINALS I REVISIONS
b) Quant a l'originalitat de la tècnica, ha de subratllar que l'enquadrament ve definit per trobades cara a cara (mai s'utilitza el divan), amb eventual enregistrament de les sessions en vídeo amb fins de control i investigació. Després de l'avaluació inicial, es fixa el contracte terapèutic, assenyalant la data aproximada de l'acabament de les sessions, la durada no sol ser tan estricta com la que es dóna en la tècnica estàndard, estenent habitualment al voltant de una hora.
Les regles tècniques bàsiques de la psicoanàlisi (associació lliure, atenció flotant, neutralitat i abstinència) són respectades, però el procés terapèutic es tracta d'accelerar per mitjà del treball en els focus conflictius més centrals, confrontant-se en tot cas les resistències (defenses) i en concret els fenòmens transferencials de manera molt activa, el que en ocasions pren l'aire d'un procés de naturalesa conductual, incloent unes contingències de control que empenyen al subjecte cap a la recerca de la salut mental.
c) Respecte a l'actitud optimista i esperançada del terapeuta, això es verbalitza des d'un principi, paráámetro tècnic que s'ha mostrat com una estratègia útil i eficaç, ja que el subjecte troba així un clima apropiat per posar en marxa la imprescindible aliança terapèutica i el desenvolupament d'experiències emocionals correctives, aspecte que també s'assembla a la psicoteràpia dinàmica breu a determinades tècniques cognitiu-conductuals.
d) Finalment, pel que apunta a l'anàlisi de la transferència, tradicionalment venia mantenint que aquesta no havia tocar-se en la psicoteràpia breu i intensiva, al que es van oposar tant Sifneos com Malan, demostrant la necesidacJ i possibilitat d'això si per ~ ig \ llen canvis psicodinàmics profunds i persistents i no meres modificacions sintomááticas o superficials que desapareguin passat un temps. Ara bé, els fenòmens transferencials es manegen de manera que no evolucionin cap a una neurosi de transferència, ja que aquesta es torna una font de resistències de molt difícil dissolució.
Tipus de psicoteràpia dinàmica breu.
Les psicoteràpies dinàmiques breus acullen diversos tipus de treball, amb certs matisos particulars. Sobre això, els principals models procedeixen de Sifneos, Malan i Davanloo.
Pel que fa a Sifneos (15, 16), la seva versió de la psicoteràpia dinàmica (Short-Term Anxiety-Provoking Psychotherapy o Stapp), és aplicable a trastorns amb un focus conflictiu central (bé de caràcter edípic, bé de pèrdua, bé de dol ) que és origen dels més variats símptomes i desajustos, amb una durada de 6 a 15 sessions. Ha d'assenyalar que Sifneos també ha aportat una intervenció de suport, que en comptes de provocadora d'ansietat és supressora de la mateixa (STASP), procediIniento aplicable
(12) 1018 Psicoteràpia dinàmica breu: aproximació conceptual i clínica
ORIGINALS I REVISIONS
a subjectes que han tingut importants problemes en el seu desenvolupament primerenc, que són portadors d'un jo fràgil Q feble Ique refereixen abundants crisi de descompensació a 10 llarg de la seva vida.
Malan (17, 18) descriu la seva tècnica (Brie! Dynamic Psychotherapy o BDP), d'unes 20 sessions en total, com una tasca que persegueix la comprensi6n i l'insight d'un focus central (edípic, de fracàs o de dol), així com un canvi en les corresponents defenses neur6ticas, per aconseguir la millor conducta adaptativa del subjecte afecte de certs trastorns psicopatol6gicos.
Davanloo (19, 20, 21), per la seva banda, inclou el treball simultani de múltiples focus (Broad-Focus Short-Term Dynamic Psychotherapy o BFSTDP), acceptant a pacients amb molt variada i greu simptomatologia (fòbies i depressions cròniques, neurosis obsessives , diverses caracteropatías, variades malalties psicosomàtiques, etc.), havent realitzat interessants aportacions tècniques per a això (22, 23, 24, 25, 26,27,28,29,30,31).







En els referent a les psitorerapias dinàmiques, Sifneos (14, 15, 39, 40, 41) va incloure avaluacions contínues, investigant l'estat dels subjectes al començament i al final del tractament, constituint els grups de control per subjectes que entraven en llista d' espera i que posteriorment van ser tractats amb Stapp. Partint d'una ~ erie de criteris dinàmics prèviament establerts, dos avaluadors independents estudiaven l'evolució dels subjectes, que havien estat assignats a l'atzar al grup de tractament o al grup de control. En finalitzar la psicoteràpia, generalment als quatre o cinc mesos d'iniciada, tots els pacients van ser reavaluats, en l'instant del els pertanyents
(22) 1028 Psicoteràpia dinàmica breu: aproximació conceptual i clínica
. ORIGINALS i REVISIONS
al grup de control entraven en teràpia. Doncs bé, els canvis favorables van ser molt evidents i significatius en les persones tractades (al voltant del 80%), tot i que Sifneos verificar que el 20% dels subjectes en llista d'espera també havien presentat millores dels seus símptomes. No obstant això, quan aquests van ser entrevistats, han ressaltat que al seu entorn s'havien donat canvis importants que havien afectat a les seves vides. Pel que fa als subjectes tractats (inicialment o després d'estar un temps previ en llista d'espera), tots van admetre que la psicoteràpia havia estat la millor i més útil experiència en la resolució dels seus conflictes. Un any després seguien mostrant capacitat pra solucionar adequadament nous problemes, fins i tot aquells pacients que no havien tingut modificacions caracterials profundes. Les investigacions de Malan (42) han aportat dades similars als de Sifneos.





Definició de depressió

Es defineix en general per les seves símptomes que poden semblar malalties somàtiques (dolors, cansament, etc.)
La classificació més clàssica distingeix tres classes de símptomes:
  1. Cognitius.
  2. Afectius.
  3. Motors o conductuals.
Un element important a destacar és la tríada depressiva: pensaments negatius sobre el jo, el món i el futur.

Classes de depressió

El DSM-IV dóna pautes que distingeixen diverses formes de depressió en funció de la seva gravetat, durada, símptomes, etc.
Des de l'episodi depressiu agut fins als trastorns distímicos que tenen més a veure amb trastorns de personalitat.

Trastorn depressiu major.

El DSM-IV exposa les característiques bàsiques de l'episodi depressiu major d'aquesta manera:
A) Durant almenys 2 SETMANES, presència gairebé diària d'almenys CINC dels següents símptomes, incloent l'1) o el 2)necessàriament.
  1. Estat d'ànim deprimit.
  2. Disminució del plaer o interès en qualsevol activitat.
  3. Augment o disminució de pes / gana.
  4. Insomni o hipersòmnia.
  5. Agitació o alentiment psicomotor.
  6. Fatiga o pèrdua d'energia.
  7. Sentiments excessius d'inutilitat o culpa.
  8. Problemes de concentració o presa de decisions.
  9. Idees recurrents de mort o suïcidi.
B) Interferència dels símptomes amb el funcionament quotidià.
C) No causa de medicaments, drogues o una condició mèdica general (p. ex hipotiroïdisme).
D) No associat a la pèrdua d'un ésser estimat ocorreguda fa menys de 2 mesos (excepte en casos de marcat deteriorament en el funcionament)

Altres classificacions

Cal distingir entre depressió reactiva i depressió endògena, encara que sigui una classificació que ja no es faci servir, de vegades encara es fa servir. La depressió reactiva és quan es coneix la causa que l'ha originat, si no es coneix se sol dir que és una depressió endògena.

Anàlisi funcional

Cal distingir el que és diagnòstic d'anàlisi funcional.
El diagnòstic considera la depressió com una malaltia amb uns símptomes i unes causes, encara que aquestes gairebé mai s'esmenten.
L'anàlisi funcional defineix la conducta problema de manera concreta i explícita i estudia les seves relacions amb elements del context personal i social del pacient, en concret remarca els antecedents (propers i remots) i els conseqüents i en els pensaments i sentiments. És a dir, estudia també els aspectes emocionals, cognitius i conductuals que s'associen a la conducta problema.
En l'anàlisi funcional influeixen de manera determinant la teoria que apliquem de la depressió. O el que és el mateix a través de l'anàlisi funcional s'han desenvolupat algunes teories que expliquen la depressió.

Emoció: tristesa i depressió

La tristesa és una emoció que té el seu origen en la pèrdua d'alguna cosa estimat i com a funció la de demanar ajuda. En casos extrems, la durada o intensitat la fa disfuncional i esdevé patològica i apareix la depressió.
La visió de la depressió des d'aquesta perspectiva permet veure la depressió en lloc de com una malaltia com un problema d'aprenentatge manejable. Això no vol dir que no pugui haver alguna vegada que es doni una depressió deguda a una malaltia que provoqui un desequilibri en els neurotransmissors sense que es doni un canvi en el context social. Però també és cert que, quan ha aparegut una depressió, el context social canvia, fonamentalment pels canvis en el comportament de la persona i els neurotransmissors es desequilibren per ajustar-se a la conducta depressiva de la persona.

Mesura de la depressió

Qüestionari de depressió de Beck.

Teories que expliquen la depressió

Existeixen diverses teories que intenten donar raons de la depressió:

1. La teoria conductual: com a falta de reforç.

La depressió es deu a una falta de reforços que fa que el que la pateix no actuï. A causa de la inactivitat el deprimit no troba reforços en la societat i en conseqüència la depressió es perpetua.
Segons aquesta teoria el tractament consisteix en una programació d'activitats que comencen a donar al subjecte els reforços que necessita. Una vegada que comença s'estableix una realimentació positiva. Un dels problema amb els que planteja el depressiu és que diu que no té forces per fer res, que quan se li curi la depressió i se sent bé és quan sortirà i farà les coses que li vénen de gust.Es tracta de plantejar el contrari, quan et mous et reforcen i et sentiràs bé i amb més ganes de seguir.

2. La teoria cognitiva: la depressió com a resultat de pensaments inadequats.

La depressió es deu a una distorsió cognitiva, en la qual el depressiu distorsiona la realitat veient-se de manera negativa en la tríada cognitiva, el mateix, el món i el futur.
El tractament consisteix a detectar els pensaments automàtics negatius dels subjectes i analitzar-los i canviar-los racionalment.L'aportació que es pot donar des del punt de vista corporal és que les sensacions que sentim són degudes a pensaments automàtics.Quan pensem molt sobre un tema anem reduint el pensament de manera que generalitzem i deixem indicat el contingut i l'únic que sentim és la preparació per actuar que ens deixa, és a dir, l'emoció i la sensació associada. Es pot analitzar d'aquesta manera el pensament automàtic de manera que el deprimit veu clarament la relació entre la sensació i el pensament, de fet només cal preguntar respecte a la sensació perquè sàpiga a què s'ha de fer i que és el que en realitat la sensació li diu. Una vegada que es descobreix el pensament automàtic de vegades es pot desmuntar de forma racional, però altres cal fer algun experiment per comprovar que no respon a la realitat o realitzar canvis conductuals perquè el pacient perquè pugui apreciar la realitat. Un dels problemes que passa amb aquest tipus de pensaments automàtics és que es confirmen a si mateixos. El pacient se sent incapaç d'actuar i això li produeix una sensació que li deixa tan caigut que en efecte no pot actuar.

3. La indefensió apresa: la incapacitat per poder resoldre algun problema.

Associada amb aquesta hi ha la teoria de la desesperança. El problema és la pèrdua de l'esperança d'aconseguir els reforços que volem.

4. Teoria biològica.

La depressió, segons aquesta teoria està originada per un desequilibri dels neurotransmissors. Està demostrat que quan estem deprimits tenim aquest desequilibri i que quan vam prendre la medicació adequada, els neurotransmissors s'equilibren i el nostre estat d'ànim canvia. Ara bé, no podem quedar-nos només en aquesta teoria, ja que si la depressió que té és reactiva a una situació, fins que la situació no se solucioni se segueixen donant les condicions perquè es perpetuï encara que es prenguin antidepressius.
En realitat es poden aplicar totes les teories i explicar els símptomes de la depressió en funció de cadascuna d'elles.

Relació entre l'ansietat i depressió

Es consideren categories diagnòstiques diferents, però solen estar íntimament relacionades. L'explicació més clara es refereix a la depressió que sorgeix d'un intent de solucionar un problema. La solució del problema suposa un esforç que genera una ansietat que es va incrementant a mesura que es comprova que no es pot solucionar el problema. En aquest moment apareix la depressió, però lògicament no s'abandona del tot l'intent de solució del problema amb la qual cosa l'ansietat persisteix associada a la depressió.
Quan es dóna aquesta associació per al tractament, s'ha de definir el problema pendent per poder iniciar el tractament psicològic.

Tractaments

  1. Tractaments farmacològics.
  2. Tractaments cognitius.
  3. Tractaments conductuals.



psicologo mollet, psicologos mollet, psicologa mollet, psicologas mollet del valles


5 comentarios:

  1. No se dan cambios espectaculares tan pronto, puesto que, a parte de que se haya proporcionado una información de cómo contempla su caso un experto y las posibilidades de solución, la eficacia en sí de una psicoterapia proviene de un trabajo continuado sobre los diferentes aspectos de la depresión.

    Obsérvese que este tiempo prudencial antes de valorar la eficacia del tratamiento, se da también con la medicación antidepresiva (hay que esperar unos quince días para observar los primeros efectos, y luego comienza una gradual mejoría de los síntomas).

    ResponderEliminar
  2. La teràpia cognitiva és un tècnica dirigida i ben estructurada que busca corregir aquells pensaments alterats per la seva càrrega negativa o pessimista que creu que estan en l'origen de la depressió, atès que el pensament es connecta intensament amb l'afectivitat i la conducta. Es tractaria de localitzar aquests pensaments i substituir-los per altres més reals i positivos.Casi totes les psicoteràpies requereixen un termini llarg de tractament, des de pocs mesos a diversos anys, la qual cosa comporta el problema de la continuïtat de la teràpia per part del pacient quan aquest ja es creu trobar bé. En aquest sentit cal tenir en compte que la psicoteràpia no busca només resoldre un episodi depressiu sinó també generar els canvis necessaris en la persona per intentar prevenir la recaiguda.

    ResponderEliminar
  3. Tractaments
    Tractaments farmacològics.
    Tractaments cognitius.
    Tractaments conductuals.

    ResponderEliminar
  4. Psicólogos Mollet del Vallès – Psicòleg a Mollet
    Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
    C/ Gaietà Vinzia, 11-13
    MOLLET DEL VALLES
    C/ Santa Anna, 26
    BARCELONA
    Tel 93 570 71 54 – 65 381 188 7(petición de visita)
    conesa@gmail.com
    Xavier Conesa Lapena

    ResponderEliminar
  5. Tractaments
    Tractaments farmacològics.
    Tractaments cognitius.
    Tractaments conductuals.

    ResponderEliminar

    XC5 de febrero de 2014, 5:03
    Psicólogos Mollet del Vallès – Psicòleg a Mollet
    Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
    C/ Gaietà Vinzia, 11-13
    MOLLET DEL VALLES
    C/ Santa Anna, 26
    BARCELONA
    Tel 93 570 71 54 – 65 381 188 7(petición de visita)
    conesa@gmail.com
    Xavier Conesa Lapena

    ResponderEliminar